Decía Sarah Connor que el mañana es como el final de un túnel donde no se sabe hacia dónde va. Así es hoy, para mí, para millones. Este es el último artículo del año y no estaré yo para hacer balance, ni me conviene, ni tengo ganas; personalmente estoy saturado de acumular méritos que a nadie importa. Quizás esta realidad me parezca equivocada, pero tampoco quiero ser un héroe para mañana ni que me tengan deudas cuando ya no esté. La vida se debe afrontar de frente aunque muchas veces no sé cómo hacerlo o encontrar las razones de por qué estoy aquí. En todo caso, lo sabremos mañana o el año que viene, o al menos encontraremos la manera. ¡Seguimos y adelante!!
3 comentarios:
Sarah Connor tenia raó, certament el demà és efímer... l'únic segur és que la música dels Fab Four perdurarà per sempre en la memòria un cop tots nosaltres ja haguem fet cap a una altra dimensió.
Les persones marxen, però les seves obres queden. És lo bo que tenen els genis i que els diferencia dels simples mortals.
Jep Monic
Benvolgut Jep, personalment he comprovat com una obra pròpia, que et penses que restarà per sempre més en una biblioteca si no fas les coses bé va al cubell de reciclatge. Pensa en les milers d'obres que es van perdre en l'incendi de la biblioteca d'Alexandria. Segons quin suport, una obra pot ser molt fràgil i coneixement i esforç abocats pot desaparèixer en segons. De totes maneres, The Beatles té assegurat el futur almenys per molts anys, però les tendències humanes son imprevisibles i ves a saber on pararà la seva obra dintre de 100, 200 o 1000 anys.
Ben mirat, tens tota la raó.
Si et poses a rumiar sobre el tema, resulta senzill arribar a conclusió que, realment, ningú no ens assegura que The Beatles perduraran per sempre... aquest planeta nostre és de tot, menys previsible.
Jep Monic
Publicar un comentario